S'acosta l'estiu, ho notem en l'aire, en la llum, en els dies més llargs i les nits més tèbies; també ho notem en els infants, que comencen a estar més impacients, o en nosaltres mateixes, que ja ens mirem el mar i la muntanya d'una manera diferent,.
Sentir-te lliure i autònoma, saltar per bassals i enfangar-te, veure per dos segons un animal que s'amaga, observar els núvols i mirar les estrelles intentant trobar aquella constel·lació que un dia un amic et va ensenyar tot passant una mica de fred, espantar-te amb una aranya gegant, menjar un entrepà remollit que en sembla glòria o notar per uns moments la por d'haver-te perdut abans de veure alleugerida que estàs en el camí correcte. Has viscut mai aquestes sensacions?
Pels infants d'ara, addictes a la velocitat i l'hiperestimulació, envoltats de pantalles i capaços de mantenir cinc converses alhora a les xarxes, la natura és massa lenta i la poden trobar aburrida...! No hi ajuda, tampoc, el fet que a la natura cada vegada hi passem menys temps, de manera fugaç i amb els mòbils a sobre. És el que algú ha anomenat, fent-nos una picada d'ull, “Síndrome de dèficit de natura”.
Marxar cinc dies de campaments, en aquest context, és una oportunitat única per educar en la desconnexió, viure, divertir-se i jugar amb un ritme lent, pacient i tranquil, on aprendre a cuidar l'entorn i les relacions amb els companys; aprendre a organitzar-se, a opinar, a estimar el que es té i conèixer noves maneres de fer i ser; contemplar la natura, estar sol i en silenci, o jugar lliurement amb els companys; enyorar una mica els pares i també oblidar-se'n durant un dia sencer; cansar-se fent una excursió i sentir el plaer d'anar a dormir esgotats; o viure pluges estivals dins d'una tenda en la que potser entra una miqueta d'aigua per sentir més tard l'orgull d'haver superat la por arraulint-se amb els companys.
En definitiva, aprendre una infinitat de coses que mai passaran en una aula, al carrer o a casa i que, acompanyat d'uns educadors apassionats i amb experiència, els faran créixer com no ho han fet mai!
Sentir-te lliure i autònoma, saltar per bassals i enfangar-te, veure per dos segons un animal que s'amaga, observar els núvols i mirar les estrelles intentant trobar aquella constel·lació que un dia un amic et va ensenyar tot passant una mica de fred, espantar-te amb una aranya gegant, menjar un entrepà remollit que en sembla glòria o notar per uns moments la por d'haver-te perdut abans de veure alleugerida que estàs en el camí correcte. Has viscut mai aquestes sensacions?
Pels infants d'ara, addictes a la velocitat i l'hiperestimulació, envoltats de pantalles i capaços de mantenir cinc converses alhora a les xarxes, la natura és massa lenta i la poden trobar aburrida...! No hi ajuda, tampoc, el fet que a la natura cada vegada hi passem menys temps, de manera fugaç i amb els mòbils a sobre. És el que algú ha anomenat, fent-nos una picada d'ull, “Síndrome de dèficit de natura”.
Marxar cinc dies de campaments, en aquest context, és una oportunitat única per educar en la desconnexió, viure, divertir-se i jugar amb un ritme lent, pacient i tranquil, on aprendre a cuidar l'entorn i les relacions amb els companys; aprendre a organitzar-se, a opinar, a estimar el que es té i conèixer noves maneres de fer i ser; contemplar la natura, estar sol i en silenci, o jugar lliurement amb els companys; enyorar una mica els pares i també oblidar-se'n durant un dia sencer; cansar-se fent una excursió i sentir el plaer d'anar a dormir esgotats; o viure pluges estivals dins d'una tenda en la que potser entra una miqueta d'aigua per sentir més tard l'orgull d'haver superat la por arraulint-se amb els companys.
En definitiva, aprendre una infinitat de coses que mai passaran en una aula, al carrer o a casa i que, acompanyat d'uns educadors apassionats i amb experiència, els faran créixer com no ho han fet mai!
Fuente RSS
