I si no són cures, tot allò que anomenem cures?

Des de fa alguns temps el terme “cures” està en l’agenda política dels feminismes i a l’Esberla també. No hi ha cap dubte, les cures han d’estar en el centre, però què són les cures? A l’Esberla ens hem aturat per reflexionar juntes si la nostra manera d’entendre les cures està sent justa amb el desig de construir un món més equitatiu i feminista.

El passat 10 de febrer les treballadores i sòcies ens vam trobar per abordar un tema que, des de feia mesos, ens generava més preguntes que respostes: 

  • Què volem dir quan diem “cures” a l’Esberla? 
  • I en els nostres serveis de consultoria, acompanyaments i formacions a administracions públiques i organitzacions? 
  • Des de quin lloc parlem i quins significats li atorguem al terme? 
  • Hem de seguir usant el terme cures per a referir-nos a funcions o tasques que no són explícitament treball de cures? 

Amb aquest debat volíem començar a perfilar cert posicionament i explorar les diverses respostes  a aquestes preguntes. 

Apostem per les cures!

Des de l’Esberla, com a entitat feminista, des de fa algun temps vam apostar per visibilitzar “les cures” de la cooperativa. 

 

Conscients que dins de les organitzacions es reprodueix la divisió sexual del treball, vam decidir reconèixer i formalitzat el “rol de cures”, els “espais de cures”, les tasques de cures (anar a comprar materials de l’oficina, netejar els lavabos, la cuina, preparar les sales de les reunions…), fins i tot vam dissenyar serveis per acompanyar a les organitzacions a incorporar les cures.

Aquest gest va ser molt important perquè va obrir un nou paradigma de posar en valor la invisibilització interna de les tasques reproductives de la cooperativa. Tot i aquesta aposta, diverses qüestions ens han portat a voler encetar el debat de les “cures” en el si de la cooperativa: el “carewashing” institucional que no fa més que reconèixer simbòlicament la cura però sense garantir polítiques redistributives que faciliti la coresponsabilitat, els debats dins dels feminismes al voltant del concepte, entre d’altres. Però mentiriem si no diguessim que, potser, l’espurna que va fer encendre el debat va ser una crítica que vam rebre per part d’un col·lectiu de dones que es dediquen al treball de cura. La seva crítica anava encaminada a fer-nos entendre que des dels feminismes blancs i de classe mitjana, sovint, partim d’una visió romantitzada de les “cures”, fet que comporta una invisibilització de la cura com a un treball que deriva de la divisió sexual del treball en les societats de capitalisme avançat. 

 

Aquesta crítica va ser l’empenta que necessitàvem per trobar un moment per aturar-nos a reflexionar i pensar col·lectivament. Per això un dels nostres primers passos va ser visitar algunes de les teories i veus feministes.

Algunes veus al voltant de les cures i el treball de cura: què ens diu la teoria

Tal com afirma l’antropòloga Mari Luz Esteban (2019), sovint s’usa el concepte “cura” sense una contextualització històrica i cultural, fent aparèixer la “cura” com quelcom natural i universal. Tot i que les persones, arreu del món, som vulnerables i interdependents, no es pot afirmar que en tot context històric i cultural hagi existit allò que en el nostre context social anomenem “cures”. Esteban (2010) afirma que aquest concepte només “adquireix sentit en una organització social i econòmica determinada, la corresponent a les societats occidentals”, on les dones són orientades al treball de cura i domèstic i els homes, al mercat. 

 

Així doncs, les “cures” han pres diferents significats al llarg de la història. Aquí només exposarem algunes veus dins dels debats feministes, sent conscients que hi manquen moltes altres veus  i experiències que són vertebrals per entendre de forma més radical que és la cura. 

 

En els anys 70 i 80 del segle passat, des dels feminismes de la diferència i, en contraposició a les visions del feminisme marxista i socialista que entenia la cura com un treball, es va voler emfasitzar la dimensió més subjectiva de la cura.

L’ètica de la cura

Paradigmes com el de ”l’ètica de la cura” emergeixen en aquest context, buscant visibilitzar la cura com una mirada que busca trencar amb la mirada androcèntrica i posar en el centre les necessitats de les persones. Des d’aquest enfocament, la cura s’entèn com a certa disposició interna, que és inherent a les persones que duen a terme les cures (amor, preocupació pels altres, vincle, etc.). En aquest sentit es reclama que aquests valors han de ser reconeguts, universalitzats i socialitzats per promoure la transformació de les societats patriarcals. 

Les problematitzacions a aquest enfocament són moltes. El fet que s’emfasitzin els valors com l’amor, el vincle, etc., a l’hora de definir què és la cura, promou que es pugui invisibilitzar el fet que les “cures” són conseqüència de la divisió sexual del treball, en una societat sexista, patriarcal, classista i racista. 

La visió materialista de la cura

En contraposició a aquesta visió, als anys 90, recuperant la visió més materialista, es comença a reclamar que la “cura” s’ha d’entendre com un treball que deriva de la divisió sexual del treball en el marc capitalista i, per tant, està feminitzat i racialitzat. Lluny d’entendre la cura només com un acte d’amor, el treball de cura engloba tots aquells treballs essencials i invisivilitzats que majoritàriament realizen les dones en condicions molt dures, precàries i per l’obligació moral (cura de persones dependents, tasques domèstiques, etc.). Per tant des d’aquests posicionament, s’emfasitza la dimensió social de la cura entenen-la com un treball que fa possible el sosteniment del sistema i, com a tal, ha d’haver-hi una responsabilitat social d’aquest. En aquest sentit, es reclama que els estats promoguin polítiques que garanteixin un repartiment equitatiu d’aquest treball.

Un incipient posicionament per contribuir a la transformació social

Partint d’aquest debat, des de l’Esberla apostem per entendre la “cura” tenint en compte els dos enfocaments (ètica de la cura i el materialista)

 

L’ètica de la cura ens ajuda a poder canviar la nostra mirada androcèntrica que posa en el centre el capital, per adoptar una mirada que posi en el centre les necessitats de les persones i el planeta. Aquest enfocament fa possible la visibilització i revalorització dels treballs que històricament han estat invisibilitzats i feminitzats (cuidar a la gent gran, atendre emocionalment, etc.) i en aquest sentit considerem important considerar aquesta dimensió de la cura. 

 

Tot i això, no només volem entendre la cura com certa mirada i no només volem que es visibilitzin els treballs, ja que visibilitzar per si sol no transforma les desigualtats socials. Actualment les polítiques socials parteixen molt de l’enfocament de l’ètica de la cura, en el sentit que promouen el reconeixement de la cura i la seva importància, però es deixen inalterades les condicions materials en els quals es duen a terme els treballs de cures i les desigualtats que estructuren aquest àmbit. 

 

Per aquest motiu, des de l’Esberla, sense negar la dimensió emocional de la “cura”, apostem per posar en un primer pla l’enfocament materialista, ja que parlar de “treball de cura” posa al capdavant de l’agenda qüestions vinculades a la dimensió material, en el qual es duu a terme aquest treball, reivindicant polítiques que promoguin la redistribució equitativa d’aquests treballs, la dignificació laboral, etc.

Buscant altres conceptes per no despolititzar el terme “cura”

Així doncs, partint de la premisa que des de l’Esberla volem entendre “la cura” com un treball que deriva d’un sistema capitalista que el feminitza i el racialitza, hem decidit començar a buscar altres termes i conceptes per a fer referència a totes les altres activitats i tasques que, fins ara, englovabem sota la categoria “cures”. 

 

En aquest sentit, hem començat canviant els noms dels rols laborals, per exemple el rol de cures per “rol de suport” i els espais estructurals amb la finalitat de, gradualment, anar canviant els noms de diferents serveis de consultoria i facilitació que tenien per objectiu introduir les cures dins de les organitzacions, entitats i grups. Per exemple, per aquells serveis de cura organitzacional estem apostant per anomenar-los “acompanyament o transformació organitzacional”. O aquells altres enfocats a promoure l’ètica de la cura, poder-los renombrar per “Acompanyaments per la incorporació de la perspectiva feminista”. Sabem que serà un procés lent, però considerem que és necessari i urgent i, sobretot, tenim moltes ganes de fer-ho juntes.